Un museu a l'aire lliure és un viatge en el temps. Crea la il·lusió de transportar el visitant a una altra època. El visitant se submergeix en un lloc que s'ha conservat, recreant el seu passat fins l'últim detall. Qualsevol element nou i discordant pot trencar aquesta il·lusió i espatllar-la en qualsevol moment. Es proposa no construïr per preservar l'atmosfera existent. Aprofitant la topografia del lloc s'ensorren tots els usos mitjançant un plec al terreny. Un antic gravat ens revela una forma circular que podria haver existit prop del mausoleu. Una forma que pertany al lloc i no és desconeguda. A partir d'aquesta forma geomètrica, construïm un buit circular, una nova plaça d'accés al museu, que construeix un gran porxo i suggereix el gest de donar la benvinguda al visitant amb els braços oberts. El visitant penetrará al sòl i, seguint la lluc, arribarà als ascensors circulars o a la rampa helicoidal que es desplega poc a poc a mesura que arriba a la superfície. Un viatge que ens du des de l'exterior a la foscor i de tornada a la llum de la superfície. Un únic material: la terra. O el que és el mateix, formigó construïrà les parets, els sostres, els paviments, els lluernaris. Formigó que envellirà al mateix ritme que el lloc. Absorbint la vida per tots els seus porus, com si sempre hagués estat així.